Els neveros del Perú (Anna Comet)

L'estiu Andí

Em permetreu aquesta setmana que us parli de la meva passió, de les muntanyes i que aparqui per uns dies als nostres grans herois, els atletes d'abans. Fa tot just uns mesos he tingut l'oportunitat de creuar l'oceà per perdre'm, i mai més ben dit, per les muntanyes dels Andes peruans ... Un no torna indiferent!

Encara que sigui hemisferi sud, a la zona dels Andes peruans, coincidim a anomenar estiu a la mateixa franja anual, encara que el concepte no sigui el mateix. A grans trets, per a nosaltres l'estiu és sinònim de calor i l'hivern de fred. Els peruans de la zona dels Andes associen l'estiu o l'hivern a les pluges. Durant els mesos que van de desembre a març o abril, que és quan fa una calor sufocant durant tot el dia i, fins i tot, a la nit i no para de ploure, això evidentment, per a ells, és l'època de pluges. Però quan la temperatura comença a canviar i les nits i matinades són fredes o molt fredes a les zones altes dels Andes i ja no hi ha pluges, per a ells, això és l'estiu andí!
 

Que li diguin com vulguin, però beneïda la gràcia d'aquest estiu andí i de la seva llum reflectida als cims escarpats de més de 6.000 metres. No hi ha dubte que cal veure per creure i la bellesa de les seves muntanyes cal observar-la i assimilar-la. Un veritable espectacle natural envolta valls, ciutats a mig construir i poblets als que no s'arriba ni en cotxe on, fa menys de 10 anys, van passar uns cables de la llum que s'aguanten per pura casualitat.

I és que no tenim armes per poder refutar res a les seves muntanyes, tant en alçada com en bellesa o més adequat seria dir exotisme, perquè és criminal no acceptar que les nostres muntanyes també són belles.

Sí, l'adjectiu exòtic per a aquelles muntanyes crec que li va com anell al dit ... I espectacle també. Les valls són infinites extensions de terra, generalment entollades just després de l'època de pluges i una mica més seques a finals d'estiu. Transcorren entre monuments gegantins de pedra i roca, muntanyes que s'eleven més de 3.000m per sobre d'aquests prats i rius que serpentegen platejats per totes les valls.
 

Les muntanyes, vistes de lluny, dibuixen tallats vertiginosos per davant del cel blau, amb les seves faldilles marronoses de terra i roca i, a partir dels 4500 5.000m, depenent de la situació geogràfica nord-sud, inicien glaceres monstruoses amb gran activitat.

Quan et vas apropant a les seves entranyes, veus els cims completament escarpats, però sempre recoberts de neu, una neu que s'acumula formant xorreres verticals de centenars de metres. Sembla gairebé impossible que la neu pugui mantenir-se en aquests pendents.

Els passos o colls que transporten d'una vall a l’altra, mai queden per sota dels 4.300m i alguns d'ells arriben a més de 5.000m, si no fos perquè l'aire falta als pulmons un es pensaria que està tocant el cel.

I és que als Andes peruans res queda a l'atzar, els llacs color maragda són un altre regal per a la vista de qualsevol europeu per més muntanya o alpinisme que acumuli el seu currículum. Gairebé cada nevado, així anomenen als cims al Perú, té el seu nevero, que és la glacera i finalitza en la seva laguna. Aquesta per la seva part alimenta algun d'aquests rius dels que ja he parlat.

Encara no he descobert perquè la majoria de llacs dels Andes té aquest color entre verdós i blavós que hipnotitza. La vida contemplativa en aquella zona no és gens complicada ... passar una tarda asseguda sobre d'una roca, després d'haver caminat unes hores a més de 4.500m, simplement mirant al teu voltant, amb la ment en blanc ... observant i escoltant els seracs com trenquen contra zones més baixes de la glacera i el ressò colpeja cada paret de les muntanyes que envolten la vall en un eco que es va perdent amb la pols del gel que s'ha trencat ... Simplement, em deixa sense paraules!

 

Fotos: Anna Comet