|
Entrevista amb Tòfol Castanyer
Dins d'aquell cos petit i nerviós hi guarda una personalitat forta i decisiva. Amo dels seus actes i dels seus objectius, en Tòfol, solleric de naixement i de sentiment, és gerent de la seva pròpia empresa a Sóller i combina amb tota la gràcia que pot la feina, els entrenaments i la família. 
Un dia tornant d'una concentració, enmig d'un grup de corredors força més joves, ens deia que, a punt dels 37 (ara ja els té), encara està millorant, que se sent fort, però que no li queden gaires més anys per seguir millorant. Això el temps ho dirà, però ara com ara és un dels millors atletes que tenim a Catalunya i a Espanya. Fred i calculador, però afable, fa poc soroll, però quan en fa... en fa molt!
Tòfol, tu vens del món de l’atletisme i de la bicicleta, com et vas introduir a la muntanya?
Imagino que em va cansar entrenar a l’asfalt o a la pista, apart de que ja m’agradaven activitats de muntanya com l’espeleo o l’escalada. Suposo que va ésser trobar el medi ideal per practicar l’esport que m’agrada.
Comença a ésser habitual que els atletes de pista i d’asfalt es passin a les competicions de muntanya i, en general, us va molt bé. On creus que està el gran paral.lelisme?
No crec que sempre funcioni, està clar que gent de qualitat destacaria en molts esports si s’ho proposés, però també conec a molta gent que la muntanya el cansa física i psicològicament.
Així doncs, on creus tu que està la gran diferència?
La gent d'atletisme està molt acostumada a córrer molt però el que més costa és adaptar-se muscularment i articularment, no tant a les pujades, però si a les baixades tècniques de les curses de muntanya.
Actualment segueixes combinant asfalt i muntanya, qui és l’amant i qui és l’esposa?
Crec que ho definiria com un trio, o relació a tres, quan "flirtejo" més amb l'asfalt , la muntanya em crida i al contrari. Crec que el més bo és que un medi em permet desconnectar de l'altre quan estic esgotat.
Com vas entrar a formar part de la Selecció Catalana de Curses de muntanya?
Va ésser molt curiós i ràpid, ja que a la primera cursa de Copa d’Espanya que vaig fer, federat amb el Mountain Runners de Berga , ja vaig fer tercer i es van posar en contacte amb mi en Joan Juncosa i en Lluis Aloy, en aquell moment responsables de la selecció.
Ara fa un any que sou pares, com es combina la paternitat amb els entrenaments? Han canviat les prioritats?
Es combina com es pot. El secret és fàcil, intentar combinar l'ordre de factors de manera que al final del dia hagis trobat un moment per entrenar. Està clar que cada vegada costa més, ara la prioritat de la tarda és, al menys, fer el banyet a en Toni, el nostre fill.
Als de la península, arrelats als tòpics, se’ns fa extrany la primera vegada que sentim que algú de les Illes té el nivell que tens tu en muntanya. Com són els entrenaments aquí a Mallorca?
Bé, hi ha molta gent que quan el portes al cor de la Serra de Tramuntana es sorprèn de la duresa i espectacularitat de la muntanya a les illes. Està clar que no tenim Pirineus, però tenim 100km de muntanya que ja els agradaria tenir a moltes comunitats...
Com organitzes les teves temporades?
Gairebé al contrari que tota la gent de la Selecció. Jo no faig res de muntanya a l'hivern, sinó que passo el temps fent temporada de cross o alguna marató de carretera. A partir de març-abril començo a ficar-me dins la muntanya, amb la particularitat de que intento complir tant a les curses curtes de RFEA (Real Federación Española de Atletismo) com a les llargues de FEDME-FSA (Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada- Federation for Sport at Altitude).
I com concilies la teva vida laboral, familiar i esportiva?
Això és el més complicat. Fent equilibris i, sobretot, amb el recolzament de la meva dona, el meu fill i el meu germà.
Quin és el resultat del que et sents més orgullós?
No ho sabria dir, ja que li tinc molta estima a una prova no oficial com el record de la Serra de Tramuntana. A nivell d’importància els bons resultats en RFEA es valoren molt més, així que segurament haver fet subcampió d’Europa l’any passat serà el més important.
Quina cursa no tornaries a fer mai més?
La Maratón del Fraile, la vaig trobar horrriblement dura.
I la que repetiries un any rere l’altre sense por d’aburrir-la?
Segurament Dolomites-Skyrace, potser perquè va ésser la primera prova de Copa del Món a la que vaig participar i sempre se m’ha donat molt bé.
I ja per acabar, l’1 de gener d’engauny has entrat a formar part en el Consell Superior d’Esports com a esportista d’alt nivell. Què significa això per tu com a esportista?
Ja és curiós que als meus 36 anys comencin a venir subvencions i possibilitats de beques que no podré emprar mai degut a la feina que tinc i a la vida en si que porto. De totes maneres, com ja et deia abans, tot això és pel subcampionat d'Europa amb l'espanyola d'atletisme. Es valora molt més la RFEA que no la FEDME.
En breu:
Un llibre:
molts pocs, l’últim del Miquel Oliver (compositor d’Antonia Font)
Una pel.lícula:
El Gran Blau
Un menjar:
qualsevol risotto ben fet
La nit abans de la cursa...
una aspirina
Just abans de la cursa...
el buff verd a la mà
Si no entreno...
la gent del meu voltant ho nota
El que més odio...
la manca de coherència
Quin és el millor moment: abans, durant o al final d’un entrenament?
Crec que el millor seria al final, sempre i quan l’entrenament hagi sortit com toca, si no és així, a vegades hauria estat millor no entrenar
|
Usuari - - Acces de Usuaris
