Ramon Corominas (Anna Comet)

Entrevista amb en Ramon Corominas

Tot i que va començar relativament tard amb l'esport, en Ramon el viu amb gran intensitat, sobretot les competicions. Aquest corredor de muntanya, nascut a Vic el 1966 i que resideix a Olost ha passat de competir amb bicicleta de carretera, esport que mai ha abandonat, per competir amb curses de muntanya.
Acostuma a ser molt modest i a tenir-se en poca consideració però els resultats no enganyen i està lluitant amb els millors de la seva categoria. Té dos fills, un de 12 anys i un altre de 16, amb qui té el plaer de poder compartir el seu esport i gran afició.


Ramon, abans de posar-te a córrer t'havies dedicat a la bicicleta de carretera. Explica'ns una mica quina ha estat la teva evolució en el món de la bicicleta.
Vaig començar amb la bici i, de fet, a fer esport en general quan tenia 28 anys. Em vaig iniciar amb la bicicleta de muntanya i feia les sortides populars. En aquestes sortides em vaig adonar que anava prou bé i em vaig enganxar. Al cap d'un parell d'anys em van parlar de la bici de carretera i vaig posar uns pneumàtics llisos a la bicicleta de muntanya i el 1994 ja vaig començar a fer carretera amb la de muntanya. Al cap d'uns quants mesos em vaig adonar que m'agradava i em vaig comprar la primera bicicleta de carretera. Vaig començar fent marxes cicloturistes i m'anaven bé. Em vaig atrevir amb alguna cursa a cicloesport, per sota dels amateurs, a Girona, on hi ha més afició, amb la Copa Girona que és més de ruta i no tant de circuit com la Copa Catalana. Uns anys vaig competir per lliure i després vaig estar un any amb un equip de Girona. Mai vaig fer resultats rellevants, però estava entre els 3-5 primers. Després vaig tornar a les marxes cicloturistes.

Quan i per què vas deixar de competir amb bicicleta per passar-te a competir amb curses de muntanya?
De forma més directa l'any passat, però la "iniciació" va ser progressiva. Un dia mirant vídeos a internet vaig veure curses de muntanya d’en Kilian Jornet i companyia i vaig pensar, això ha d'estar molt bé, vaig veure que patien i a mi m'agrada molt patir. Però crec que va ser al 2008 que em van animar per fer la duatló de muntanya de Gurb i encara que era de les primeres vegades que corria per muntanya se'm va donar bastant bé i em va agradar. A partir d'aquell dia em vaig enganxar a això de córrer, però vaig tenir problemes als genolls i ho vaig aparcar una mica fins que vaig tornar-hi de nou de forma més progressiva i l'any passat ja vaig fer la temporada completa amb l'equip de curses de muntanya de la Unió Excursionista de Vic i Club Atlètic Vic.

A nivell d'hores de dedicació, quina diferència trobes entre un esport i l'altre? 

La bicicleta si vols estar davant, demana més hores. Corrent, inevitablement els entrenaments són més curts. El que passa que en el meu cas, ni amb una cosa ni amb l’altra he dedicat massa temps als entrenaments.

I a nivell d'adaptacions musculars, lesions, impacte, etc.? 

Mira durant tots els anys que vaig fer bici i que encara faig, mai he tingut lesions. Després d'una sortida de 6 hores amb bicicleta apretant fort, arribes a casa molt cansat i buit, però al dia següent estàs bé. En canvi corrent, fas una cursa de dues hores per muntanya i quedes destrossat.

Què és el que t'ha costat més d'adaptar en el teu cas? 

Per a mi l'adaptació muscular va ser molt dura, al principi ho vaig passar malament. Les pujades corrent no m'han costat i veig que vaig força bé, però les baixades... tècnicament no sóc massa bo i ho passo malament, sobretot a les primeres curses, muscularment quedava destrossat de les cames.

A nivell de veterans estàs lluitant entre els millors de Catalunya. Com veus el nivell en aquesta categoria? 

Molt alt, m'ha sorprès. Amb bicicleta és alt, però aquí la gent es prepara molt bé.

També fas alguna incursió a les duatlons, en aquest cas més de carretera que de muntanya, què tal? 

Bé, m'agrada molt. Als de muntanya em passa una mica com a les curse que baixant ho passo malament, pujo molt bé però pateixo molt baixant. Però a la carretera m'ha anat molt bé, he fet 3 º de veterans al circuit de la Federació Catalana de Triatló. Són curses molt ràpides i explosives però et vas acostumant.

El teu fill gran, en Nil que té 16 anys, està demostrant tenir un bon futur en curses de muntanya, com viviu el fet de poder compartir una afició així pare i fill?

Jo crec que és molt bonic, no sé si es donen molts casos que pare i fill vagin a fer una mateixa cursa, fins i tot a nivell de Campionat d'Espanya, on vàrem anar fa poc.

Creus que ha influït el fet que t'hagi vist sempre fent esport?
Segur que sí! A casa es viu l'esport i a la televisió sempre veiem qualsevol esport, sigui el que sigui. Sempre m'ha vist damunt d'una bicicleta i de fet va començar a córrer perquè me’l vaig endur a fer la de Moià.

Per acabar, el 18 corres a Núria, què esperes d'aquesta cursa?
No ho sé, el diumenge em vaig fer un esquinç lleu i no sé com estaré. Però la idea era millorar respecte a l'any passat. Sempre em plantejo objectius simples i petits.


En breu:

Una pel.lícula: L'Imperi del Sol

Un llibre: No acostumo a llegir massa, tot i que premsa i revistes d'esport si.

Un menjar: Les amanides i la pasta.

Una beguda: el vi i la cervesa.

Un sinònim per entrenament: sacrifici

Un sinònim per competició: motivació

Què és pitjor una “pájara” amb bicicleta o corrent? Una “pájara” sempre és molt dura, tinc la sort de no haver-ne patit moltes. Amb bicicleta en recordo una i ho vaig passar molt malament, corrent encara no m'ha arribat el dia.

Si no entrenes ... si no entreno avui, ho faré demà.

Per a tu quin és el millor moment de l'entrenament, a l'inici, durant o al final? Crec que cada moment té les seves parts positives i bones.