|
Entrevista amb Mònica Aguilera
Sense conèixer massa a la Mònica és una persona que inspira calma, paciència per tot el que fa. Aquesta noia d’ulls cristal•lins i gegants va néixer a Barcelona l’any 74 i actualment viu a cavall entre Peguerinos, Àvila i Vallvidrera. La seva trajectòria esportiva s’inicia amb l’orientació seguida dels raids d aventura, esport amb el que ha estat dues vegades Campiona del Món juntament amb el seu equip i ara combina les proves d’ultra distància amb curses de muntanya més curtes.
Ha voltat per tot el món darrera de proves “infernals” a les que la majoria de mortals no gosaríem ni acceptar una sola vegada. 2a a l Ultra Trail del Mont Blanc el 2007, 1a a la Transgrancanaria ara fa tot just uns mesos, ella és una persona molt modesta, fins hi tot a vegades passa desapercebuda, però el seu currículum... és immillorable.
En primer lloc Mònica, com estàs de la lesió?
Doncs, mica en mica recuperant. Ara ja fa 3 mesos de la caiguda! Ja he començat a entrenar, encara que sense forçar.
Últimament t’has decantat per les proves d’ultrafons, a què es deu aquest canvi?
“Per culpa” del meu company farà uns dos anys que vaig començar a provar amb les curses de muntanya i m’he anat enganxant... Vaig tenir l’oportunitat de participar al UTMB del 2007 (jo realment anava de periodista i volia escriure un reportatge des de dins, és a dir, des de l’experiència de córrer) així que ho vaig preparar i em va sortir molt bé, més del que mai hagués imaginat. Després d’aquest bon resultat potser m’han encasellat en aquestes distàncies. Les curses de distància marató també m’agraden molt.
Segurament l’experiència d’haver estat 12 anys competint en raids d’aventura m ha ajudat molt a tenir bons resultats en proves d’ultratrail.
Durant una prova com la Transgrancanaria, que acabes de guanyar, de 123 km i de més 16 hores de cursa, t’han de passar moltes coses pel cap, entre elles, en algun moment has de tenir ganes d’engegar-ho tot i plegar... Com guanyes aquesta batalla?
Abans de sortir a fer una cursa d’aquest tipus ja saps el que t’espera! Així que de res val lamentar-se, només intento pensar en positiu. En aquest sentit, l experiència hi té molt a veure. Són curses molt llargues i quan les has viscudes ja saps que tindràs bons i mals moments i que aquests últims tothom els pateix i que per tant el que cal és intentar superar-los el més ràpidament possible.
Els últims km de la Trans 123 se’m van fer molt llargs i pesats, molta baixada i asfalt, així que en lloc de relaxar-me només pensava a mantenir un bon ritme per arribar abans a meta, no per un millor resultat (tenia força avantatge amb la segona) sinó pensant que “abans arribo, abans deixo de córrer”.
Amb competicions tan llargues com les proves d ultrafons o els raids, què és més important el factor psicològic o el factor físic?
És la gran pregunta. Evidentment sense un bon físic no tens res a fer, són proves molt i molt llargues on l esforç que cal fer és molt exigent. Però el que està clar és que a aquest bon físic cal sumar-li el factor psicològic. L estratègia, la veterania, el saber superar els mals moments, saber cuidar-se i saber aguantar són factors determinants en el resultat final, sense tot això encara que es tingui un molt bon físic no es tenen garanties d èxit.
Diuen que la seva bellesa és impactant, no et planteges repetir l’Ultra Trail del Mont Blanc?
Realment és una de les millors curses, es increïble. El recorregut, l ambient, l organització, el repte que representa, tot plegat la fan una cursa única.
Si, si, és clar que m he plantejat repetir. De fet aquest any, i si les lesions m ho permeten tinc previst de participar-hi de nou. Repetir el resultat del 2007 seria un somni per a mi, i més després d aquests mesos arrossegant una lesió. Espero poder arribar a temps i preparar-la el millor possible.
Ets una de les eminències, si em permets dir-ho així, en el món dels raids a nivell català, espanyol i mundial. Quin és el raid que has gaudit més?
He tingut la sort de voltar per tot el món i guardo molt bons records de molts raids. Destacaria el Raid Gauloises de Kyrgistan (2003) pels seus espectaculars paisatges, el Raid Gauloises del Tibet/Nepal (2000) pel seu recorregut. També tinc un especial record de les victòries al Ecomotion Pro de Brasil (2003) i Desafio de los Volcanes d’Argentina (2005).
I el que més has patit?
Uff tots! Els raids són molt i molt llargs, moltes hores i dies. A tots hi pateixes.
Potser el Bimbache Extrem del 2007, anàvem tercers, jo estava malalta, amb febre, però no volia abandonar, és d aquells moments que pateixes pels teus companys (si hagués estat una competició individual no hagués tingut sentit continuar en aquelles condicions) l últim dia, l última nit, es van fer molt llargs, els companys em van ajudar moltíssim, vàrem aconseguir arribar 3ers a meta després de 4 dies de cursa agònics.
La Copa del Món de raids té, dins del seu calendari, proves extremadament dures. Hi ha molta gent que no pot comprendre per què ho feu. Tu per què ho fas?
Comences amb algun raid més curt i veus que pots i t’agrada. Continues amb algun de més llarg i també el superes. Et proves per veure fins on pots arribar... Et trobes a gust amb els companys d equip i tots junts lluiteu per un mateix objectiu.
Competint en raids tens l oportunitat de conèixer nous recorreguts, nous indrets, nous països. He tingut la sort de poder viatjar, conèixer gent i fer amics a diferents països fent el que més m’agrada, estar a la muntanya, caminant, corrent, pedalant o remant. Tot plegat enganxa, i molt.
L’equip és bàsic en un raid, ara corres en solitari, què prefereixes?
Bona pregunta. En els raids és bàsic l equip, i només quant tots lluitem per un mateix objectiu té sentit córrer plegats. L exigència amb els demés i pels demés és vital. Quan l engranatge funciona, l equip “roda”, aleshores és molt agraït córrer en equip, ajudar i deixar-se ajudar, lluitar tots junts per aconseguir fer-ho el millor possible. He tingut la sort de tenir grans companys i m ha agradat molt córrer en equip.
Ara, ja més dedicada a les curses de muntanya, he pogut “respirar” al meu aire, i això també s agraeix.
Solitari o equip? ...
M agraden totes dues maneres de competir
Portes molts anys en aquest món de la competició i la muntanya i has estat una de les mares de la dona en aquest món tan homenitzat, cada vegada, hi ha més dones competint a molt bon nivell, com veus aquestes noves generacions?
La progressió està sent molt bona. Cada cop hi ha més i més noies participant en curses de muntanya i raids d aventura, i el que és més important, cada dia amb més nivell. Sens dubte penso que les generacions futures ho poden fer molt i molt bé.
En breu:
Un llibre .... L’últim que he llegit m’ha agradat molt, molt recomenable: Atletas en las Tierras Altas.
Una pel•lícula .... La reina de África
Un menjar...... Tallarines amb oli d’oliva i formatge parmesà
La nit abans de la cursa... Descansar al màxim
Just abans de la cursa... Un petó al meu company
Si no entreno... Estic insuportable
El que més odio... No sé... potser un dia sencer a la cuitat ...
Quin és el millor moment: abans, durant o al final d’un entrenament? Depèn... durant, al final...
Anna Comet
|
Usuari - - Acces de Usuaris
