|
No crec que vagi molt confusa al dir que en Kiku Soler no necessita gran presentació. Dintre del món de les curses de muntanya ha estat un dels grans precursors, mai oblidaré la història, tot i que ara no recordo qui la va explicar, de la primera carrera que es va fer en el Aneto, però deia que mentre aquesta persona encara estava pujant va veure baixar a un energúmen amb els ulls sortits i mentre s'acostava es va adonar que era en Kiku.
També ha deixat les seves empremptes en l'atletisme pur i dur, en mitja marató té poc menys de 1h07 i en marató 2h27. Però fora de les marques i la gran quantitat de curses guanyades, abans que res en Kiku és la imatge de la felicitat, de la vida senzilla i evita tant com pot els elogis. En Kiku és en Kiku! Escalador, corredor, alpinista... Pare de família.
Tu véns del món de l'atletisme de pista i de carretera, per què has acabat a la muntanya?
Quan feia atletisme quan no entrenava en pista ho feia per la muntanya, sóc de Casserres i sempre em movia per aquella zona. Al principi no havia curses de muntanya, però quan van començar amb la de l’Aneto vaig provar i realment em va sortir bé, vaig guanyar! Sabia que em podia anar bé, però guanyar... Aquest va ser el meu inici.
Quin creus que era el teu secret?
Quan van començar les competicions de muntanya aquí, van venir de rebot de la gran tradició italiana, els veritables fundadors del que ara entenem com Sky Running. La gran majoria dels italians eren grans esquiadors de muntanya i un el que es va voler veure en aquesta competició és qui tenia les de guanyar si els bons atletes ficats a la muntanya o els bons muntanyencs. Et dic tot això perquè crec queel meu secret era que dominava una mica ambdós costats, la muntanya, sense ser un gran esquiador de muntanya, és un terreny en el que em trobo còmode i vinc de l'atletisme de fons.
Com creus que estan les curses de muntanya a nivell català, espanyol i internacional?
Les carreres estan a un nivell altíssim, hi ha corredors molt forts. Des de Catalunya amb Kilian Jornet, Agustí Roc, Toti Bes, Tófol Castañer, etc. Els andalusos aquest any han creat un equip molt potent, els bascos també estan allí, madrilenys, aragonesos. I fora del nostre país Itàlia està molt forta. Però és una llàstima amb les coses que estan passant des d'aquesta nova federació i aquestes seleccions que ha de fer la FEDME ja que grans atletes a nivell internacional queden fora de les grans competicions.
La frase mítica que se sent en les sortides: “ningú entrena”. Com ho veus?
Està clar que no es pot generalitzar, en l'elit i a Catalunya tenim dos extrems per a il·lustrar aquesta resposta: d'una banda tenim a un Kilian Jornet que entrena més que ningú i és el millor perquè és capaç d'assimilar uns entrenaments que els altres no podrien assimilar. I d'altra banda tenim a un Jessed Hernández, que és l'antítesi, és un dels millors perquè té unes facultats inimaginables, entrena malament, es passa uns hiverns a la fresca, menja malament i està allà davant lluitant entre els millors.
Però per normal general, si es vol estar lluitant per les primeres places la gent ha d'entrenar, no surten els resultats del no-res!
L'alimentació, creus que realment és part important per al rendiment en les curses de muntanya?
El tema és que no ha d'obsessionar, però si s’ha de cuidar. Amb una alimentació equilibrada sense abusar ni privar-se de res és l'ideal. En el nostre país tenim la sort de tenir la dieta mediterrània molt instaurada, és de les més equilibrades i és el millor per a un bon rendiment.
I en carrera, com ha de ser l'alimentació?
Els dies abans s'ha d'augmentar la ingesta de hidrats de carboni sense oblidar les proteïnes, nodrir-se bé i anar molt bé hidratat, però no només el dia de la competició sinó els dies anteriors ja s'ha d'anar amb compte amb aquest aspecte. I en cursa, els gels, seguir hidratant-se, fruita en algun avituallamient, sobretot en competicions més llargues i, per exemple, per als que pateixen rampes, el plàtan és un bon aliat.
Per a tu, quins esports complementen bé les curses de muntanya?
La bicicleta en general, ja sigui de muntanya o de carretera, és una forma de treballar a nivell de resistència i de força de forma menys nociva per a les articulacions. Es poden fer tiratges molt llargs sense carregar-te els genolls. També l'esquí de muntanya o simplement caminar per la muntanya. Crec molt en aquesta activitat, no a córrer per la muntanya sinó caminar, l'instint de caminar per terrenys dolents, moure's per la muntanya.
I per a les baixades, què aconselles?
Jo mai he estat partidari d'entrenar baixades, ja que si insisteixes molt en aquest aspecte tens moltes possibilitats d'acabar malament amb les articulacions. Però la idea és: vas per muntanya, per llocs difícils, vas a poc a poc, caminant, sense arriscar, però tens la ment pensant com ho faries si ho fessis corrent i com hauries de reaccionar. Crec que és una bona forma d'aprendre a baixar i a anar lleuger per la muntanya.
Els millors corredors en muntanya són els ex-atletes?
Estem en el de sempre, no podem generalitzar, però l'ideal és la fusió entre els ex-atletes que saben moure’s bé per la muntanya. Un bon corredor tindrà molt a guanyar en zones planes o de pujades i baixades suaus, que són zones que si es corren bé es pot guanyar molt temps. I el gran muntanyenc es mourà molt bé per zones tècniques, baixades dures i tècniques i pujades de les mateixes característiques, llocs en els que més que guanyar una carrera és on pots perdre-la. Així que el millor és trobar un atleta que domini ambdós camps.
Són gairebé les 11 de la nit, estem a l'avió de tornada de Galícia, en Kiku ens a acompanyat. Hem corregut la tercera prova d'una Copa d'Espanya que està especialment renyida i amb un nivell esplèndid. Només em queda afegir una última pregunta, com has vist el nivell d'avui?
Realment corren, la gent està forta. Els andalusos han fet un carrerón, han guanyat en homes i en dones. Aquest any, en general, les seleccions han creat equips molt competitius amb un nivell molt alt. He vist la Copa que es manté en un estat molt saludable.
|