Joan Herms- Entrevista

Quan estava sobre la bici tenia ganes de plorar

Quan li vaig dir a en Joan que li volia fer una entrevista em va respondre: “Però si no tinc res per explicar! Jo no sóc important, ni bo”, mentida, tots tenim coses per explicar i no tots som capacos de fer una triatló de distància Ironman, cada persona és important o bona al seu nivell i només l esforç val la pena per a formar una petita part de la història de l esport.

En Joan és una persona cap quadrada, en el bon sentit de la paraula, i molt persistent, té clars els objectius i lluita per a aconseguir-los. Quina part d aquesta descripció no forma part de qualsevol esportista?

Joan, tu havies jugat a futbol, com has acabat corrent una triatló de distància Ironman?
Vaig deixar el futbol per una lesió de genoll, vaig passar uns anys de “mala vida” i vaig tornar a l esport amb proves de fons, 10km, mitja marató, marató. Un bon dia vaig rescatar la bicicleta, li vaig treure la pols i vaig començar a sortir. Després van venir les triatlons, però em vaig adonar que les olímpiques se m quedaven curtes, em donava la sensació que quan s acabava per a mi només començava, sóc de distàncies més llargues. Fins que l any passat, el 13 de juliol del 2008 em vaig apuntar a la Challenge de Roth.

Com concilies la teva vida laboral, personal amb els entrenaments?

Treballo de trades, de 13:30 a 22:30 o 23:00 més o menys. Em llevo d hora per a poder entrenar, normalment a les 7 sóc dins de l aigua i després el que toqui, bici o córrer. D aquesta forma sobre les 10 ja he acabat i puc dedicar-li temps a altres coses i dinar trabquil lament abans d entrar a treballar.

Com vas preparar la Challenge?

Com he pogut! (riu) Doncs amb hores d entrenament i un pla. Vaig fer la marató de Sant Sebastián per veure com em trobava amb aquesta distància i molts km en general, tant dins de l aigua, com sobre de la bici, com corrent.

Una cop a Roth, la prova va complir amb les teves expectatives?
No, va ser molt millor del que esperava. Millor en quin sentit: arriba un moment que entrenes com un borrego, et poses les orelles de ruc, tot se centra en volums, ritmes i càrregues i quan te n adones, queda un mes. Et tornes a centrar en càrregues, volums i ritmes fins que el dia de la prova això et queda molt lluny. La carrera la gaudeixes, els entrenaments són molt sacrificats i durs.
 

Així, és més dur l'entrenament que la pròpia prova?
El dia de la competició és anar a recollir els fruits. Tothom entrena com pot, combinant família, treball i vida personal. El dia de la prova, si no hi ha algun problema mecànic o alguna cosa estranya és per a anar a gaudir de la carrera, almenys al nostre nivell. Recordo que en algun moment de la Challenge em venien ganes de plorar...
 

Però plorar de sofriment o de...?
No, no! D emoció. Competint recordava els problemes que vaig tenir amb els genolls després de la marató, de l atropellament amb bici, de totes les hores entrenant i en aquest moment t adónes que tot l esforc ha valgut la pena.

I quan creues la línia de meta, què?
Bua! No te n adones... No te n adones. En els últims km de la marató em vaig treure els cascos per a gaudir i empapar-me bé de tot el que tenia al voltant. Ja sentia l estadi des de lluny. Però és que tot et passa molt ràpid, la veritat és que les 10h30 que vaig passar fent l Ironman em van passar volant. Però bé, realment en aquell moment et surt tot.
 

Content del resultat?
La veritat és que si.

I ara què?
Abans de fer la Challenge de Roth ja em vaig apuntar a l Ironman de Niça pel juny que ve, pensant que m agradaria. Però la nit després de la prova em volia desapuntar, vaig pensar que mai més faria un Ironman. És una prova agónica. És com contradir-se, la gaudeixes, però és agónica... et rebentes físicament, encara que acabis en bones condicions i psicològicament veus a gent que acaba molt mal, camilleros amunt i avall, és una imatge dura... Al matí següent, t aixeques, veus la samarreta i et dius a tu mateix: a per un altre!

En breu:
 

Un llibre: El Codi Da Vinci

Una pel lícula: American History X
 

Un menjar: la pasta
 

El que més odi, podria dir que és la injustícia en el món i coses d aquestes però realment ara sento que el que més odi és no haver començat de més jove amb les triatlons.
 

La nit abans de la carrera, normalment res estrany, però abans de la Challenge molt malament, molts nervis, ganes de vomitar... fatal!
 

Just abans de la carrera, matar els nervis parlant amb els companys, controlar que tot estigui bé... res d especial.
Si no entreno em sento molt malament, és una sensació molt xunga.

Per a tu, quin és el millor moment de l entrenament, abans, durant o després? Clarament després, ficar-te dins de la piscina a les 7 del matí és un infern!