|
Entrevista amb Jaume Tolosa 
En Jaume va néixer el 25 de setembre del 67 a Roda de Ter on segueix vivint amb la seva família, ara amb dues filles, la Júlia i la Joana de 13 i 7 anys. Propietari de Carrosseries Tolosa S.L., combina la feina amb la seva gran passió, que ens anirà descrivint al llarg de l entrevista, córrer.
Com a bon osonenc havia jugat a hockey patins fins als 22 i als 32 es va agafar a l atletisme aconseguint algun podi en maratons com la de Hogakusten Marathon 2005 (Suècia) i a Grenna Marathon 2008 (Dinamarca). Recentment ha aconseguit la 6ª posició a la Libyan Challenge 2009 (206 km Nonstop).
Quan i com et vas posar a córrer?
Vaig començar a córrer fruit d una aposta amb uns amics d Euskadi i de Navarra, molt bons atletes i que em varen dir el que no se m pot dir: “no n hi han prous de córrer una mitja Marató”. Al cap d un mes i una setmana corria la Mitja Marató de Vic amb 1:45.
Per què te vas decidir a proves d ultra distància?
Suposo que ha sigut un procés "lògic" i natural. Al principi, les curses curtes em van servir per motivar-me i millorar les meves marques i em van crear una addicció que, com totes les addiccions, cada dia necessiten dosis més altes. Ara aquelles curses no em motiven degut a l explosivitat amb la que s han d afrontar i gaudeixo molt més amb curses d aquestes o fent entrenaments pel meu comte de 50-70-100km. De fet, si m he de posar un pitrall, m ha de motivar no només com a cursa, sinó com a paisatge, com a turisme i, sobretot, que sigui un repte al qual costi dir que si. Per exemple, quan em vaig apuntar a la Libyan Challenge, 206 km Nonstop, la incertesa de saber si podria acabar-la em va fer rumiar moltes i moltes hores abans de fer la inscripció.
Pels que no coneixem aquest tipus de proves, explica ns alt per alt en què consisteixen aquestes proves per etapes.
Bé, les proves per etapes, solen diferenciar-se entre les que són en autosuficiència o no. Les d etapes normals, senzillament has de saber dosificar el teu esforç dia a dia per arribar en condicions al final. Les que són en autosuficiència, a més a més, has de gestionar molt bé el material i la quantitat de menjar, per portar just el que necessites. Portar més coses vol dir més seguretat o més confort, però a canvi de més quilos a l esquena km rere km. Portar menys coses vol dir patir gana, sed, fred o fins i tot haver-te de retirar si alguna d aquestes coses arriba a límits insuportables.
Com prepares proves de més 100 km? Com són els teus entrenaments?
No sabria què contestar-te. Gaudeixo corrent hores i hores, sol o amb amics, pujant muntanyes, per la plana, per la platja o per qualsevol lloc que em motivi. No he tingut mai entrenador, ni un pla d entrenament dels milers que es publiquen a revistes o per internet. Crec que sóc prou indisciplinat per no poder seguir un pla d aquests, i alhora prou disciplinat per autoimposar-me una constància i una qualitat i una quantitat en la meva preparació. Els meus entrenaments són un gaudir continu, i el dia que no sigui així, ho deixaré i em dedicaré a la petanca o a qualsevol altra cosa.
Si et fan triar, què prefereixes el desert o la muntanya, és a dir, Marathon des Sables o Ultra Trail del Mont Blanc, per exemple?
Tot. M encanta la muntanya i he gaudit molt al desert. No podria triar entre un i l altre per res del món, tot i que les proves del desert solen ser més atractives a nivell turístic per la diferència de paisatges envers els nostres i sobretot per la diferència de cultures.
Són moltes hores en solitari, moltes hores de gaudir, però sobretot, moltes hores de patiment, què et passa pel cap durant tots aquests moments?
Amb tantes hores et passen mil coses pel cap i alhora cap ni una. És una teràpia brutal ja que dubto que hi hagi millor manera d autoanalitzar-te que estant hores i hores sol amb tu mateix i en silenci i canalitzant tota l energia en una mateixa direcció. Mai corro amb música, no puc, em taladra el cervell i m interfereix els pensaments quan vull pensar i no em deixa desconnectar la neurona quan senzillament deixo que les cames es moguin, el cor bategui i els pulmons respirin com una feina inconscient. Puc estar corrent pel terra i tenir la ment molt i molt lluny, és una sensació brutal que recomano que no us la deixeu perdre. Ah, i sobre el patiment, t asseguro que el cervell esborra tota la part dolenta i només recordes les coses bones. Com sents a dir sovint en el món de l ultrafons, "el dolor és momentani, l orgull i la satisfacció són per sempre!"
Quina ha estat la prova més espectacular a la que has participat?
La Libyan Challenge sens dubte. Els paisatges per els que es desenvolupa, la zona de l Akakus al Sahara Libi, són increïbles, tot i que la Costa Brava Xtrem o qualsevol cursa de muntanya serien una bona elecció si no fos per que la proximitat geogràfica i la coneixença del terreny les fan menys extraordinàries als nostres ulls.
I a la que has patit més?
Altra vegada, la Libyan Challenge. Són 206 km en 34 hores i 51 minuts sense parar, o parant el mínim de temps per menjar i prou, per un recorregut impressionant però molt inhòspit, on tens temps de barallar-te amb sorra tova, pedregars immensos, dunes, muntanyes de pedra, calor de dia, fred a la nit, en autosuficiencia, amb un gps com a únic estri per no perdre t i amb un llum frontal per fer via tota la nit. A més, vaig tenir la mala sort que em va picar un bitxo al turmell, i mica en mica se m va anar inflant, al km 46, quan encara me n faltaven "només" 160. Però com t he dit, tot i que sóc conscient que devia patir, i molt, ja no me n recordo. En canvi recordo que quan vaig acabar em sentia molt fort, que m ho vaig passar molt bé i els bons amics que hi vaig fer, amb 2 dels quals, en Sergio Fernández de Madrid i en Cyrus Parvine de Suïssa, estem en permanent contacte i ja estem planejant alguna bestiesa conjunta.
 Parlant de bestieses, propers projectes?
Hi ha moltes coses al forn o al cap, però encara no hi ha res decidit. El que passa és que hi ha molta oferta de curses que em motiven molt i costa de triar.
En el teu blog he llegit que abans de marxar a la Libyan Challenge vas dir “Voldria trobar el meu límit, que no són els 200 km” qualsevol mortal que ho llegeixi et pot tractar de boig, tu com ho veus: és persistència i sacrifici o bogeria?
En realitat aquesta frase la vaig dir en una entrevista després de la cursa. Abans de fer-la no sabia si el meu límit eren els 100(que ja havia fet) o els 150 o més, que no havia fet mai d una tirada. Sempre deia que volia saber si després del km 150 hi havia vida. Ara si que puc dir que n hi ha després del 200, i encara amb prou bones condicions, ja que vaig acabar molt fort, hagués continuat corrent. Està clar que és una barreja de persistència, sacrifici, voluntat, preparació física, dosificació de forces, capacitat de suportar el dolor i sens dubte, una miqueta de bogeria, per que no?
I tu, per què corres?
És brutal la sensació de llibertat o d alliberament del cos i la ment que pots aconseguir corrent. És indescriptible i crec que només ho pot entendre un altra corredor/a.
En breu:
Un llibre... "Crònica del Caos", de Jordi Tolosa, i relacionat amb el córrer "La larga marcha" de Richard Bachman (pseudònim d Stephen King), que no és excessivament bo, però que porta una cursa d ultrafons al límit, abandonar es penalitza amb la mort.
Una pel•lícula... uff, moltes, per dir-ne una “El truco final: el prestigio”
Una cançó... Bohemian Rhapsody de Queen.
Un menjar... Pasta fresca, raviolis de bolets amb un raig d oli i parmesà ratllat
La nit abans de la cursa... si puc, un bon sopar amb un parell de cervesetes que m ajuden a dormir relaxat. El problema és que les curses que acostumo a fer són lluny de casa i encara més lluny d un bon sopar i de les cervesetes i acaba essent un sobre de liofilitzat i un glop d aigua.
Just abans de la cursa... Fer-la petar amb els altres participants. Abans de les curses tothom sol escalfar, en aquest tipus de curses, qualsevol cosa menys escalfar, ja tindrem temps de fer-ho en cursa.
Si no entreno... ggggrrrrrrrrfssshshhgrgrrrrgfshfshrsrr!!!!!!! m’explico?
El que més odio... Parlant de córrer, les lesions. La inactivitat forçada és com una condemna on el temps s eternitza i que sembla que no tingui fi.
Quin és el millor moment: abans, durant o al final d un entrenament?
Cada moment té coses bones, però sens dubte em quedo amb el "durant" que sol ser més llarg i profitós. És quan als que ens agrada córrer estem fent el que volem, apart, amb els anys he après a que l entrenament no sigui aquell pas obligatori, dur i sovint desagradable i sacrificat per fer una bona cursa, sinó que sigui un gaudir constant que et portarà sens dubte a una bona cursa.
Anna Comet
|
Usuari - - Acces de Usuaris
