Ferran Sarri l Entrevista (Anna Comet)

Entrevista amb en Ferran Sarri

En Ferran es un persontage carismàtic, positiu a la seva manera i dinamitzador, té la gran qualitat de saber riure’s de tot, però en primer lloc d’ell mateix i sempre treurà mil anècdotes , relacionades amb el córrer, per animar qualsevol sopar. Corre i competeix perquè en gaudeix, corre i competeix perquè ho fa entre amics, ja siguin els més atletes o els més muntanyencs i, perquè ens hem d’enganyar, corre i competeix perquè, entre aquest saber riure’s d’ell mateix existeix aquell orgull del corredor que tots tenim.

En primer lloc felicitats per la part que et toca, acabeu de tornar del Campionat d’Espanya per equips de curses de muntanya i heu quedat 5ns, essent el millor equip català. Vareu anar-hi amb aquest objectiu?
La veritat és que no. El nostre objectiu era fer-ho el millor possible, però no sabíem què seria fer-ho bé ja que crèiem que el nivell seria molt més alt o que nosaltres estaríem pitjor. També tinc clar que alguns de l’equip podríem haver fet més bona cursa aquell dia a València i d’haver estat així, el 3r o 4rt lloc hauria estat possible. De totes formes estem molt contents.

Enguany ha estat el primer de l’equip de curses de muntanya conjunt entre la Unió Excursionista de Vic i el Club Atlètic de Vic. Com ha anat?
Considero que ha anat molt bé, ja no tant a nivell de resultats que han estat, en general, millors del que s’esperava, sinó a nivell humà. El que té de bo aquest equip és que s’ha unit en un 50% buscant resultats personals esportius i un 50% buscant resultats personals humans. També el fet que gent de fora tingui ganes d’entrar demostra que aquesta unitat es pot palpar.

Fa uns anys havies estat a la Selecció Catalana de Curses de Muntanya. Amb qui comparties equip?
Durant la primera etapa hi havia dos equips. El primer equip estava format per en Kiku Soler, l’Esteve Canal, en Cardona i un de la Vall d’Aran que ara no recordo el nom i l’equip B amb l’Agustí Roc, en Confalineri, que malauradament va morir en una expedició, en Pep Gras i jo. Posteriorment l’equip A va plegar i l’Agustí, en Joan Colomer i jo vàrem pasar a l’equip A.

En quines curses competieu?
Bàsicament corríem la Copa del Món, aquí no hi havia l’oferta que tenim ara. La majoria de les competicions eren del circuit de la FCA, de mitja muntanya, curses curtes d’uns 10-15 km amb poc desnivell. Encara no havia explotat amb la gran oferta que existeix avui a la FEEC.

Com eren les curses abans i com són ara?
La diferència més gran és que actualment si et distreus hi ha 15 tios que et passen al davant. Anteriorment, si et distreies en les zones davanteres de la classificació et passaven 2 o 3 corredors. És a dir, a part dels cracs que estan un pas per davant, hi ha un grup nombrós de bons corredors que disputen i que no permeten errors. Abans potser, tenies una mica més de marge d’error.

A part de la muntanya, corres pista, cross i asfalt, com et definiries com a corredor?
Clarament sóc un pèssim corredor de pista, em defenso bé amb la ruta i el cross i considero que tinc una adaptació a la muntanya força bona. Si tenim en compte el meu rendiment en el cros i la pista, el rendiment que trec a la muntanya és molt més alt. Tècnicament tinc la sort d’adaptar-me bé i aquest és un factor molt important a la muntanya.

Què t’ajuda a què? És a dir, el cross, la ruta i la pista a la muntanya o al contrari?
El que tinc clar és que els meus millors resultats a la muntanya han sortit quan a la pista i en cross estava millor. El que té de bo el cross, per exemple, és que estàs tan acostumat a patir a un nivell tan elevat que quan et poses als ritmes de la muntanya vas bé. Però s’ha de tenir en compte l’alçada, si no la portes bé et pot jugar una mala passada.

Quina curses qualificaries com la millor de la teva vida esportiva?
Hi ha tres curses que recordo en especial. Dos són Campionats de Catalunya de muntanya de la FCA, a les que vaig quedar segon per darrera d’atletes molt bons. Són dies que recordo haver corregut molt bé, molt ràpid i a un nivell un pas per sobre del que és habitual en mi. En els dos casos va haver-hi un forat entre el primer i jo i la resta de corredors. I l’altre cursa és l’any que vaig fer tercer al Molleras per darrera d’en Kiku Soler i de l’Esteve Canal i per davant de l’Agustí Roc, fou una d’aquelles èpoques de les que et parlava, venia del cross, de patir a un ritme molt alt i vaig dur la cursa amb facilitat.

I la pitjor?
Doncs mira, també al Molleras i també vaig quedar tercer, però aquesta vegada l’Agustí Roc i en Jordi Martín van poder amb mi. I la recordo com una mala cursa perquè l’havia preparat bé i, encara que el resultat no va ésser dolent, estava corrent força bé fins que ens vàrem posar per sobre dels 2.000 metres. En aquell moment el meu rendiment va començar a disminuir i no vaig poder mantenir el ritme. El que comentava de l’aclimatació... és bàsic, ja pots estar fortíssim que per a córrer per sobre dels 2.000 molta estona a uns nivells exigents, també has d’estar aclimatat.

Per a tu, quin és el millor entrenament? Vull dir, aquell entrenament que tornes a casa i et sents orgullós.
Hi ha dos coses que em fan sentir bé. En primer lloc aquelles èpoques en les que portes una bona càrrega y bons entrenaments i l’entrenador comença a acorralar-te i tu notes que tot el que li demanes al cos, aquest et respòn. Per exemple, l’entrenador t’ha dit 10 sèries de 1.000 a 3’20 i tu les fas a 3’15, la setmana següent a 3’15 i les fas a 3’12 i així successivament, quan estrenys el cos i aquest només sap donar-te més. I una altra sensació és aquella que arribes a casa, t’estires al sofà després de sopar i notes aquell “puf-puf” de la sang a les cames i et fa mal el cap... això significa que aquell dia t’has exprimit bé i si arriba aquesta sensació es que el teu cos ja et permet que l’estrenyis.