Josep Maria Cabanas, 5è a la cursa de l Annapurna (Anna Comet)

Entrevista amb en Josep Maria Cabanas

No és la primera vegada que parlem amb en Josep Maria Cabanas, ja el vàrem entrevistar durant el 2009, però és que l'ocasió s’ho mereix perquè tornem a parlar amb ell. A finals del mes d'abril, en Josep Maria va competir i va quedar en 5è lloc en una prova disputada a l'Annapurna, de la que ja us n’hem parlat anteriorment, i de la que ell mateix té moltes coses per explicar.

En primer lloc felicitats pel resultat , no em queda més que preguntar-te si estàs satisfet amb el resultat aconseguit.
Realment sí, em sento molt satisfet ja que no va ser un resultat fàcil, em va costar arribar a la cinquena posició i mantenir-la. Si et sóc sincer esperava classificar-me dins dels 10 primers però no el 5è. Els corredors que es van classificar per davant meu són molt forts i cal tenir en compte que em vaig perdre durant una hora i mitja aproximadament i que la diferència final amb el quart i el tercer va ser molt inferior a aquest temps. El meu estat de forma va anar millorant amb els dies i en les últimes etapes entrava per davant del que finalment va ser tercer.

Explica'ns una mica de què es tracta aquesta competició i en què es diferencia dels trails als que estem acostumats a Europa.
Crec que no es pot comparar amb un trail ja que és una cursa per etapes, es podria comparar amb curses com la Marathon des Sables, però aquesta té 11 etapes molt dures d'uns 40-50 km al dia i algunes d'elles amb 3.000 metres positius acumulats i a molta alçada, un factor molt determinant. I per a mi, la gran diferència és que a l'Annapurna comences amb una motxilla de 9 kg d'equipament obligatòria i cada dia pesa el mateix, ja que és en autosuficiència però només durant la cursa, l'organització et proporciona la resta dels àpats, així que el pes de la motxilla no disminueix.

Com vas viure tu la competició?
Està clar que quan et poses un dorsal et poses en competició i estàs al cas dels altres corredors i de la teva posició, però amb els dies vas canviant l'enfocament. Amb els dies valores altres aspectes de la cursa com estar amb altra gent, a part dels corredors, amb la gent del país i viure aquella experiència al màxim. És la segona prova que faig per etapes, a Namíbia convivíem només amb els corredors, aquí convivíem amb els corredors i amb la gent dels pobles que creuàvem. I són gent molt oberta i molt atenta.

T’havies marcat un objectiu concret o simplement anaves a córrer?
Per a mi el més important era acabar la prova, si es podia fer un bon temps millor que millor, però jo volia acabar.

A quina alçada mitja vàreu córrer?
Es comença sobre uns 400 m a la primera població i vas pujant. En dues ocasions s'arribava a 5.400 metres, el punt més alt de la cursa. Es va passar pel Camp Base del Manaslu a 4.900m, però aquí no anàvem cronometrats, era fora de competició.

Quines són les diferències més destacables de córrer a aquestes alçades?
En primer lloc cal assenyalar que l'organització és molt conscient dels problemes d'aclimatació que poden tenir els corredors i les etapes són molt progressives. De tota manera l'alçada es nota, sobretot amb la falta d'aire, però quan aconsegueixes agafar un ritme pots mantenir-lo. He d’acceptar que vaig aclimatar molt bé, podria dir que vaig tenir més problemes en les etapes baixes a causa de la calor que en les d'alçada.

Molts de vosaltres després d'una competició de diferents dies remarqueu l’amistat i el vincle que es crea entre els atletes, és el cas d'aquesta competició?
Sí i aquí encara més. Crec que els corredors van fer un gran esforç cap a mi ja que era l'únic català o espanyol, tots eren francesos, exceptuant els nepalesos i un nord-americà i un parell de suïssos. En cap moment em van deixar de banda per l'idioma. I l'ambient a l'hora de competir és de competició, però és un ambient sa, mai de rivalitat, totalment al contrari.

Realment es viu una espiritualitat especial a l'Himàlaia?
Sí, i crec que és el que més et queda. El paisatge impacta, però quan ja l'has vist t'hi acostumes. En canvi hi ha alguna cosa especial amb la gent. Són gent molt pobra, però molt feliços al mateix temps i saben expressar-ho.

Parla'ns una mica del viatge i de l'adaptació a l'arribar al lloc.
És una odissea! Perds dos dies volant. Arribes a Katmandú i és una bogeria, van com bojos conduint, hi ha una contaminació desmesurada i fa molta calor.
A partir d'aquí cal agafar un autobús per arribar al poble de sortida que està a 160 km. Vàrem trigar 10 hores en arribar, perquè vegis com estan les carreteres i com condueixen. Contínuament et vas tapant els ulls, perquè hi ha camions i cotxes per les cunetes, autocars bolcats ... Arribar al punt de sortida és una aventura més.
Una cosa que em va impactar molt, va ser en arribar al primer poble, ja dins de l'Himàlaia, un poble perdut. Quan l'autocar et deixa, creues un pont penjant i tota la població estava esperant-nos amb l'orquestra, com si fos una gran festa. Ens van penjar un mocador de seda al coll i ens van pintar un punt vermell al front i ens van tirar pètals de flors per a la bona sort. I això era així a cada poble, fins i tot, abans de sortir cada dia ens penjaven un mocador.

Hi ha alguna cosa més que t'agradaria comentar?
Com anècdota, el dia que vam pujar al Camp Base del Manaslu, les dues primeres persones amb qui em vaig trobar van ser dos catalans. Dos components de l'expedició de Barcelona al Manaslu. Feia molts dies que no em trobava amb ningú i arribo allà dalt i les dues primeres persones que em trobo són dos catalans, va ser un moment bonic. A més com era un dia que no era cronometrat ens van convidar a cafè a les seves botigues i no només a mi, a altres participants també.

I l'organització, què tal?
L'organització va ser impecable. Organitzar una competició en aquest entorn no és gens fàcil i va estar molt bé. A més amb els anys estan ajudant a les poblacions, portant material escolar per als pobles que anàvem creuant. Veus actes per la seva part que no tindria perquè fer-los i els fan.